---

Curadoria Editorial

L’obra de Josep Maria Alarcón es configura com un diàleg silent però rigorós entre la matèria i el sagrat. El seu procés creatiu no és una simple execució formal, sinó una prospecció antropològica que rescata l’essencialitat de l’art romànic per reinserir-la en els corrents de l’art contemporani.

1.«L’Arquitectura del Sagrat:

El Ressò Romànic»

Alarcón no mimetitza el romànic; el descodifica. En la seva obra, l’arcaïsme de la línia i la robustesa de la pedra es transformen en una sintaxi visual moderna. Hi ha una voluntat explícita de recuperar l’hieratisme i la simbologia medieval, entenent que l’art no ha de ser decoració, sinó un refugi per a la contemplació profunda.

2. Antropologia de la Forma

L’aproximació de l’autor a la creació és, en essència, un exercici d’antropologia cultural. Cada traç i cada textura interroguen la memòria col·lectiva i la relació de l’ésser humà amb la transcendència. El seu mètode d’investigació s’allunya de la superficialitat per centrar-se en el «gest primigeni»: aquell que connecta l’artesà medieval amb l’artista conceptual d’avui.

3. El Procés Creatiu: Del Ritual a l’Objecte

En l’univers d’Alarcón, el taller esdevé un espai de ritual. El procés es divideix en fases de sedimentació intel·lectual i d’execució gairebé ascètica:

• Despullament: Eliminació de l’ornament superflu per arribar a l’estructura òssia de l’obra.
• Diàleg Matèric: L’ús de materials que evoquen la terra i el pas del temps.
• Síntesi Contemporània: L’encaix de la tradició dins dels llenguatges abstractes i minimalistes del segle XXI.
• Context Institucional: L’Horitzó de «Romānicum»

L’exposició «Romānicum», presentada a la Sala Coma Estadella del Col·legi d’Aparelladors, Arquitectes Tècnics i Enginyers d’Edificació de Lleida, s’erigeix com el tancament de temporada d’un cicle clau per a la plàstica contemporània lleidatana. Aquesta mostra no és només una exhibició de maduresa, sinó la culminació d’un procés de quatre anys de recerca plàstica on Josep Maria Alarcón s’endinsa en el llegat de la Vall de Boí, indret amb el qual manté un estret vincle vital i creatiu.
La col·lecció, integrada per trenta obres de caràcter antològic —procedents tant del taller de l’artista com de col·leccions privades i museus—, proposa una dialèctica entre el passat patrimonial i l’abstracció d’avantguarda. La inauguració va comptar amb el suport de les principals institucions culturals de la demarcació, subratllant la rellevància d’Alarcón com una figura consolidada amb més de cent exposicions a la seva esquena.
L’Estètica de la Matèria i l’Abstracció Lírica
En aquesta sèrie, Alarcón desplega un alfabet visual on l’informalisme gestual i el cromatisme ferrós evoquen la vellesa noble dels murs i les pintures murals. Segons el propi autor, l’obra es fonamenta en:
«Els aspectes antropològics del llenguatge plàstic: una base d’inspiració on la iconografia, l’arquitectura i el simbolisme conflueixen en l’abstracció lírica.»
A través d’obres creades ad hoc per a aquest projecte, l’artista assoleix una eurítmia compositiva —una proporció harmònica entre les parts i el tot— que interpel·la l’espectador directament. L’exposició no pretén ser una crònica visual del romànic, sinó una invitació a una lectura intimista, un viatge cap a l’essència d’una estètica que, tot i tenir segles d’antiguitat, perviu en la pulsió de l’art d’avui.